Carta oberta d’un català perplex

En España por

A què ve tant de rebombori? Què pretenen? Per què ens torturen així? He de confessar que cada vegada estic més confós davant del circ que haveu organitzat al voltant de l’ independència durant els últims cuatre anys.

(Leer en castellano)

He trobat les justificacions més absurdes i les acusacions més lletges (y no necessariament més certes) entre els qui son partidaris de mantenir unit el que sempre ha estat unit i els qui han sortir a la carrera de manera furiosa i cada vegada menys controlada cap a la ruptura amb el passat per construir un nou començament.

Entre aquestes, he vist “llistes de greuges” que pretenen fer-nos creure que ha existit des de sempre una estratègia per sotmetre els catalans i he estat testimoni d’una escandalosa reforma de la història al més pur estil de George Orwell amb la mateixa intenció. L’únic que aconsegueixo treure de tot això es que l’ independència es proposa como una mena de venjança contra la conspiració imaginaria d’Espanya contra Catalunya.

L’intuïció i el seny m’obliguen a creure que no es possible que la murrieria del règim no pot haver calat fins al punt de que quatre de cada deu catalans suportin l’ independència. Deu haver-hi una altra raó que no he trobat, encara que no he escoltat a ningú dir res al respecte. Fins ara, no sóc capaç d’endevinar a quin problema correspon com a solució “independència”.

No aconsegueixo explicar-me (ni que ho facin altres) que en trauré jo de tot això, como a ciutadà sancugatenc, que en trauré de que m’arranquin del test al que la meva tradició ha arrelat durant segles per donar-me un de nou.

Fins a on sé, suposant que Catalunya finalment fos un Estat independent: el meu vot no contaria més del que ho fa ara, res em fa sospitar que tindria més drets o llibertats que els que tinc ara i ni tan sols pagaria menys impostos o tindria més oportunitats per a treballar. De fet, la corrupció que tenim ara mateix ens la portaríem amb nosaltres i els meus representants polítics tampoc m’escoltarien amb més atenció.

A més a més, la meva llengua materna (la que s’ha parlat a Catalunya durant segles, tant o més que el català) ja no la podria fer servir per a treballar, per estudiar, per anar al cinema o per realitzar gestions al meu ajuntament. I, si em nego a adoptar com a pròpia la nacionalitat catalana en favor de la que sempre a estat la meva, viuria com a foraster a casa meva.

Per què hauria de ser menys català per parlar espanyol? Per què hauria de ser menys espanyol per parlar català?

També cal afegir-ne els problemes de convivència que suposaria una hipotètica independència amb l’únic suport d’un 44 per cent de la població i de la tensió que, sense cap mena de dubte, esdevindria de tractar de construir un país on ningú té clar quin tipus d’Estat vol.

Si tenim en compte també la sortida de la UE i de l’espai Schengen (fins que puguem tornar a entrar si complim les condicions i altres països amb problemes de separatisme no ens veten) i l’obligació de complir el compromís de pagar la part del deute públic que en pertocaria, des d’una economia marginada internacionalment.

Que algú m’ho expliqui, sisplau.

 

(@IgnacioPou) Fundador de Democresía. Soy un catalán felizmente afincado en Madrid. Agnóstico futbolístico (para mi tranquilidad) pero católico. Periodista. Máster y doctorando en Filosofía. Amante de la filosofía, la antropología y la política, todo ello enmarcado en una vocación por comprender y comunicar más y mejor. En ello consiste la misión de mi vida.